Aquest article recull els aprenentatges i les reflexions extrets de l’experiència d’acompanyar equips de serveis socials entre els anys 2017 i 2020 en l’impuls del treball comunitari als seus models d’intervenció. A través de la sistematització del treball fet, s’identifiquen un conjunt d’aspectes clau, de contingut i de procés, que poden contribuir a potenciar aquests canvis en les formes d’atenció i en els models organitzatius que ho han de fer possible.
Estem immersos en una evolució tecnològica imparable, àmplia i profunda, la quarta revolució industrial, que des de fa uns quinze anys, per mitjà del big data i la intel·ligència artificial, està transformant de manera accelerada tots els sectors professionals.
Les treballadores familiars són professionals altament exposades a l’impacte emocional que generen les relacions d’ajuda. Treballen en l’espai íntim de les famílies, en contextos on establir límits a la tasca que fan no és fàcil, i ho fan soles. Disposen de molt pocs factors de protecció i la legitimació del seu saber està molt lluny de tenir reconeixement públic. L’autopercepció que elles tenen sobre el valor de la seva tasca està condicionada per aquests factors. Amb tot, són professionals que difícilment tenen el privilegi d’accedir a espais de supervisió.
Cossos de pensament, text que mira de reflexionar sobre pensar i actuar, però d’una manera viva i conscient des del treball social; la necessitat de reconeixement mutu en què participem professió i ciutadania, cosa que no és possible sense una trobada entre teories que guien la nostra praxi quotidiana i el saber popular.
La lluita contra l’extremisme violent en la societat catalana ha portat a introduir polítiques de vigilància social dins l’àmbit educatiu, el Protocol de detecció de radicalització islamista (PRODERAI) és un exemple d’això. Aquest protocol aplicat als alumnes, majoritàriament menors d’edat, secret, amb instruccions policials transmeses oralment i de dubtosa efectivitat, mostra la transcendència judicial en l’àmbit educatiu.
En aquest article es presenta un exemple de bona pràctica en el disseny de les polítiques públiques a través de la participació ciutadana i dels agents socials, duta a terme per la Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana amb l’elaboració del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista de la Comunitat Valenciana (2017).
Constituïdes la Taula Nacional d’Infància i, posteriorment, les 6 taules territorials, no sabem ni el nombre ni la situació de les taules locals, així com tampoc sabem ni el nombre ni la situació de les xarxes d’infància i adolescència. Des del Màster en Prevenció i Tractament de la Violència Familiar (IL3-Universitat de Barcelona)4 vam veure la necessitat d’identificar les taules i xarxes locals d’infància a Catalunya per poder elaborar un diagnòstic inicial, i a partir d’això dissenyar un estudi més complet i influir en polítiques públiques d’infància, adolescència i famílies.
Els serveis socials, quart pilar del benestar social, constitueixen part de la columna vertebral de les polítiques socials en el conjunt de les comunitats autònomes, partint de l’àmbit competencial recollit a la Constitució espanyola de 1978. Les primeres lleis de serveis socials de les diverses comunitats autònomes van marcar l’inici de l’incipient, encara avui, sistema públic de serveis socials.
Aquest article presenta les reflexions amb relació al rol investigador en el marc d’una experiència d’Investigació Acció Participativa (IAP) duta a terme per l’equip d’investigadores del Departament de Treball Social i Sociologia de la Universitat de Deusto, al campus de Donostia/Sant Sebastià. La IAP és una metodologia capaç de generar dinàmiques relacionals i pràctiques de reciprocitat, i possibilita vincular la investigació en treball social amb la pràctica professional; d’aquesta manera, supera la possible dicotomia entre les dues dimensions.
Aquest article aporta elements per a la reflexió entorn de les polítiques estatals en la seva doble mirada, com a possibilitadores de drets de ciutadania i alhora com a reproductora de desigualtats socials, prenent com a referència i tensió empírica per pensar aquestes accions estatals el Pla Nacional d’Inclusió Previsional per a Adults Grans (2005), implementat a l’Argentina.
