Recordo exactament el moment en què, en una de les múltiples consultes a les xarxes socials, em va aparèixer aquest llibre i vaig sentir l’impuls immediat de comprar-lo. El primer que em cridà l’atenció va ser la portada: “El arte del Trabajo Social” i la seva extraordinària enquadernació en tapa dura. Un llibre sobre treball social, il·lustrat i amb un títol més que suggeridor.
“Una infància infeliç no determina la vida” (Cyrulnik, 2001). Davant d’aquesta afirmació es planteja la importància de reflexionar sobre els infants que han patit situacions traumàtiques (maltractaments físics o psíquics, abusos sexuals i/o situacions de negligència), i la necessitat de reconeixement i reparació per part dels adults envers el mal ocasionat als fills i les filles.
L’autora de Violència masclista: Una guia per a intervindre-hi, Encarna Canet Benavent, és treballadora social i professora contractada doctora del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Facultat de Ciències Socials (Universitat de València).
Quaranta-tres companys i amics del professor de Treball Social de la Universitat Nacional d’Educació a Distància Tomás Fernández García reconstrueixen una part de la seva biografia: professors, científics, professionals, periodistes, escriptors, actors, cantants i polítics fan un recorregut per una vida plena d’experiències en els espais on ha aportat els seus coneixements, idees i projectes, amb l’objectiu de millorar el benestar dels ciutadans en general, però, especialment, dels col·lectius més desfavorits.
Les professionals del treball social actuen amb i per a altres persones, especialment en l’àmbit de la relació d’ajuda, i són el recurs més valuós per promoure el canvi i el benestar social. Els efectes de la pandèmia per covid-19 han incrementat la necessitat de dotar-les de recursos tant externs com interns per respondre a les creixents demandes socials sense desgastar l’eficàcia de les seves intervencions.
Del Burnout al sentido consigue principalmente adentrarnos en la realidad de la intervención social, así como mostrarnos las herramientas para mantenerse en esa tarea aun reconociendo los sinsabores por los que transitan los profesionales de dicha intervención. Un libro lleno de propuestas, de reflexiones, del don de la palabra y de la losa del silencio, de la realidad y de la imaginación, de la soledad y de la importancia de compartir. En definitiva, un libro que da sentido a lo que hacemos para no vernos expuestos a quemarnos en nuestra intervención.
El context juga un paper important en el desenvolupament de les persones i més encara en la primera infància. Encara que en l’atenció precoç (AP) sempre s’ha donat un gran pes a la incidència que produeix l’entorn sobre el desenvolupament infantil, l’exploració primària dels casos considerats socials quedava relegada als professionals d’altres àmbits, que prioritzaven aquelles famílies amb escassos recursos externs com a beneficiàries d’una atenció per part del treballador social.
El mestre Paulo Freire (2010) situa l’acció-reflexió pedagògica en els fonaments socials, ja que “cap societat s’afirma sense el perfeccionament de la seva cultura, de la ciència, de la recerca, de la tecnologia, de l’ensenyament. I tot això comença amb la preescola” (p. 73). El món contemporani està experimentant la consolidació de la quarta revolució industrial, on la ciència i la tecnologia se situen com a generadors de riquesa i desenvolupament econòmic i, per això, l’escola travessa transformacions cada vegada més accelerades.
Sabem que el treball social és una disciplina jove, amb poc més de 100 anys d’experiència, i es té la creença que només és una disciplina pràctica, experiencial i vivencial. Aquest pensament està lluny de la realitat i ho demostra aquest llibre que avui ressenyem i que s’ha de convertir en manual indispensable per a treballadores socials i estudiants de grau de Treball Social.
Valgui iniciar aquesta ressenya expressant el meu reconeixement a les autores d’aquest llibre. Algunes formen part del Consell Assessor de l’RTS, alguna altra és companya de pràctica professional i totes, sense excepció, han estat i continuen sent referents tant en la meva reflexió com en la meva acció professional. Aquesta sentida proximitat m’ha fet
