En el treball de protecció al menor en famílies amb infants en risc, tradicionalment s’ha prioritzat la seguretat d’aquests sobre l’estabilitat dels vincles familiars, la qual cosa solia desembocar en pràctiques coercitives i de confrontació amb les famílies que acabaven sovint amb una retirada del menor. Els resultats poc eficaços d’aquestes pràctiques tradicionals han propiciat la cerca d’una col·laboració entre professionals i famílies que, per no quedar en mera retòrica, ha d’arribar a plasmar-se en intervencions concretes.
L’era de la globalització ha afavorit les migracions internacionals. Els estudis actuals sobre aquest tema han començat a implementar l’enfocament del transnacionalisme. Així, s’està investigant no només la influència dels migrants sobre el lloc de destinació, sinó també les relacions que es produeixen a distància amb el lloc d’origen. En aquest sentit, la família s’ha convertit en l’eix principal de les recerques sobre migracions i transnacionalisme.
Explorar els sentits que adquireix la intervenció del treball social quan aquesta és orientada per enfocaments feministes i interseccionals constitueix el propòsit principal d’aquest escrit. Tots dos enfocaments aporten llum a la reflexió i l’acció en contextos derivats d’ordres de gènere basats en relacions de poder que es produeixen al voltant dels cossos, les sexualitats i identitats de gènere i ètnic-racials de les persones.
En el present article s’aborda la figura d’assistent personal (AP), clau per començar a desenvolupar una vida independent per a les persones amb discapacitat. Per emmarcar l’AP, es presenten els diferents models de concepció de la discapacitat, identificant el model social com a model basat en els drets de les persones amb discapacitat.
L’acolliment familiar, com a mesura de protecció a la infància, és prioritària enfront de la mesura d’acolliment residencial perquè permet el desenvolupament del menor d’edat en el si d’una família. No obstant això, malgrat els constants esforços en aquesta matèria, no s’ha aconseguit encara fer efectiva aquesta prioritat.
Especialment, no s’ha desenvolupat a Espanya un model de l’acolliment familiar professionalitzat, possibilitat que s’esmentava des de 1996 en el nostre Codi Civil (Reial decret de 24 de juliol de 1889).
El present article pretén exposar i difondre, entre el col·lectiu professional penitenciari, l’experiència de creació i aplicació d’un procediment que anomenem Protocol d’intervenció conjunta amb famílies (en endavant, PICFA) del Centre Penitenciari Lledoners. Aquest protocol de treball impulsa la participació i l’accés de familiars4 de persones privades de llibertat a l’interior del centre penitenciari, amb l’objectiu de dur a cap trobades conjuntes entre les persones internes i els professionals dels equips multidisciplinaris (en endavant, EMD).
El nostre objecte d’estudi ha estat una recerca que ha volgut aprofundir en el coneixement del sistema de serveis socials bàsics des d’una perspectiva fins ara poc estudiada: el procés d’acollida en els serveis socials bàsics en municipis petits. S’ha portat a terme una recerca d’allò que s’està fent a l’actualitat com a procediment d’acollida als serveis socials bàsics, de cercar respostes i de construir nou coneixement aplicable a altres territoris de característiques similars.
En un text d’índole teòrica, es reflexiona respecte a la relació entre la base de coneixement, la identitat i l’alienació professional. Si bé remet a una temàtica clàssica en treball social, no és per això menys rellevant en el context actual. Si la base de coneixement és condició necessària per definir el camp i l’autonomia professional, resulta preocupant quan encara es percep la falta de claredat en la definició de la matèria teòrica substantiva d’interès professional.
El present article proposa reflexions a partir de la sistematització d’experiències de treballadors/es socials inserits/des en l’educació secundària a la província de Santa Cruz en el context pandèmic.
La ruralitat com a escenari d’intervenció ha estat poc considerada en el marc dels camps del treball social. Malgrat això, en analitzar les seves condicions socials, econòmiques, culturals i polítiques, es troben situacions que requereixen l’estudi, el seguiment i l’aportació de les ciències socials que identifiquin en les famílies i en les comunitats necessitats i formes d’abordatge, especialment en un país com Colòmbia, en el qual els territoris rurals han estat de poc interès i atenció.
