El Consell de Redacció em va demanar si podia ser membre del Consell Assessor de l’RTS. Vaig acceptar perquè crec que la meva experiència dirigint la revista, tot i que ja fa anys, encara pot ser útil. També em van demanar escriure un editorial. Escriure per a l’RTS és un repte que agraeixo i que intentaré complir.
Actualment som en un període postcovid. Fàbriques i botigues funcionen amb normalitat. Hi ha espectacles de masses, el turisme ha retornat, les exportacions de mercaderies creixen. Tot torna al que era abans de l’any 2020.
Els recorreguts que segueixen les polítiques socials són, en moltes ocasions, atzarosos, oportunistes i, fins i tot, poc creïbles. No per això hem de perdre l’esperança que arribin a bon port si les demandes són tingudes per necessàries i urgents per un gran nombre de persones afectades, més encara si venen avalades per criteris experts. Això és el que recentment s’ha esdevingut amb una antiga promesa que aborda un dels grans problemes i ineficàcies que pateixen des de fa temps molts usuaris del sistema de serveis socials.
Vull començar aquest editorial agraint al nou equip de redacció de l’RTS la seva generositat i el seu compromís envers la professió per haver assumit el repte de liderar aquesta publicació emblemàtica i significativa per a tantes generacions de treballadores socials.
En aquest número us fem a mans el fruit del nostre primer treball al capdavant de la Revista de Treball Social (RTS). L’equip de persones que hem assumit la responsabilitat de dirigir l’RTS els propers quatre anys està integrat per col·legiades i col·legiats procedents tant de l’àmbit professional com de l’acadèmic, amb una representació territorial que visualitza el compromís d’acostament real de l’RTS a tot el territori català.
L’actual equip de redacció de l’RTS conclou, amb aquest número, la seva etapa. Fa quatre anys ens vàrem presentar com un equip de transició que recollia el testimoni de la important tasca duta a terme pels equips anteriors i, tanmateix, s’orientava cap al futur amb voluntat de renovació.
Confessaré que el primer esborrany escrit per a aquest editorial l’he hagut de rebutjar per la simple raó que m’he adonat que estava repetint les idees exposades pels qui m’han precedit en aquest honor que ens ofereix l’RTS com a editorialistes convidats, i que també són les meves obsessions: la necessitat de continuar treballant per construir una identitat professional clara, la recuperació de la història del treball social posant en valor les figures de les nostres pioneres fins no fa gaire ignorades i menyspreades,
Si busquem al diccionari la definició d’habitatge trobem que es tracta d’un lloc tancat i cobert construït per ser habitat per persones. Senzill i complex alhora: és una estructura material, i ha de ser possible que les persones hi desenvolupin una vida digna durant totes les etapes de la vida.
Primer de tot, voldria agrair la confiança per convidar-me a escriure aquest editorial. Aquest número de l’RTS es publica en un context absolutament convuls arran de la pandèmia de la Covid-19 i el seu impacte, i és una oportunitat per poder compartir algunes reflexions amb els lectors i lectores.
La intenció de l’equip de redacció de l’RTS és convidar a l’espai de l’editorial treballadors i treballadores socials que gràcies a la seva trajectòria professional i a un pensament reflexiu ens poden obrir la mirada a diferents temes clau per a la societat i el treball social en cada moment. L’editorial de l’equip de redacció el reservem per compartir amb vosaltres, lectors i lectores, esdeveniments excepcionals.
Daniel Innerarity afirma que en una societat del coneixement, com ara la nostra, és més important saber com gestionar el desconeixement que no pas el coneixement mateix. És una paradoxa força interessant a partir de la qual el filòsof basc sosté la necessitat d’aplicar criteris de racionalitat i prudència en contextos d’incertesa en què ens veiem obligats a actuar a partir de sabers escassos i imperfectes.
