Amb motiu d’aquest número especial commemoratiu dels 40 anys del Col·legi, i a suggeriment del Consell Assessor de l’RTS, recuperem la secció d’entrevistes que la revista va tenir en diferents etapes.
“Una infància infeliç no determina la vida” (Cyrulnik, 2001). Davant d’aquesta afirmació es planteja la importància de reflexionar sobre els infants que han patit situacions traumàtiques (maltractaments físics o psíquics, abusos sexuals i/o situacions de negligència), i la necessitat de reconeixement i reparació per part dels adults envers el mal ocasionat als fills i les filles.
En el treball de protecció al menor en famílies amb infants en risc, tradicionalment s’ha prioritzat la seguretat d’aquests sobre l’estabilitat dels vincles familiars, la qual cosa solia desembocar en pràctiques coercitives i de confrontació amb les famílies que acabaven sovint amb una retirada del menor. Els resultats poc eficaços d’aquestes pràctiques tradicionals han propiciat la cerca d’una col·laboració entre professionals i famílies que, per no quedar en mera retòrica, ha d’arribar a plasmar-se en intervencions concretes.
Malgrat que pensar en la mort en infants i adolescents és un esforç ingrat, la possibilitat d’acompanyament al final de la vida en la infància és l’objectiu de les cures pal·liatives pediàtriques. L’atenció pal·liativa pediàtrica es configura com l’especialitat que dona resposta a malalties sense opció curativa. De manera multidisciplinària s’està posant en marxa la xarxa d’atenció pal·liativa pediàtrica integral (XAPPI) a Catalunya per donar resposta, amb un model biopsicosocial i espiritual, a pacients i famílies que fan front a patologies sense tractament possible.
L’acolliment familiar, com a mesura de protecció a la infància, és prioritària enfront de la mesura d’acolliment residencial perquè permet el desenvolupament del menor d’edat en el si d’una família. No obstant això, malgrat els constants esforços en aquesta matèria, no s’ha aconseguit encara fer efectiva aquesta prioritat.
Especialment, no s’ha desenvolupat a Espanya un model de l’acolliment familiar professionalitzat, possibilitat que s’esmentava des de 1996 en el nostre Codi Civil (Reial decret de 24 de juliol de 1889).
La mort d’un membre de la família és un factor estressor molt important que afecta l’estructura familiar i el seu equilibri respecte a la seva dinàmica funcional. Pot provocar conseqüències molt diferents en cadascun dels membres de la família extensa, així com interferir en l’evolució típica dels membres que la conformen.
Hi ha un consens generalitzat en atenció precoç sobre la importància que tenen la família i l’entorn en el desenvolupament infantil i en el fet que promoure unes condicions ambientals o contextuals òptimes millora la qualitat de vida, així com el desenvolupament global dels infants.
Els fills i les filles de persones que estan empresonades tenen un risc significatiu de patir múltiples conseqüències adverses si els manca suport. L’objectiu de la Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima (SMPRAV) és minimitzar la reincidència i protegir les víctimes. El model de gestió del risc centra la intervenció a identificar, avaluar i minimitzar els factors criminògens que han portat una persona a cometre un delicte.
Actualment, la noció més hegemònica d’innovació es caracteritza por un canvi tecnològic, acoblat a l’emergència de nous productes. Aquest reduccionisme pot ser refutat d’entrada amb la teoria del desenvolupament econòmic de Schumpeter (1912), en què la seva idea de destrucció creativa dona lloc a una innovació de processos i organitzacions.
Amb aquest article hem indagat en la realitat de les persones adolescents en conflicte amb la llei, així com en la feina que han implementat des del medi obert els equips professionals que treballen amb aquest col·lectiu des d’ajuntaments o mancomunitats de la província de València.
