“… el cervell… una màquina fal·lible –massa fal·lible– d’explicar històries i de construir la realitat […] Escoltar les paraules […] Integració de la psiquiatria i la psicologia, així com de les ciències biològiques i socials.” Aquests són fragments extrets de les primeres línies de la introducció del llibre Las palabras de la bestia hermosa: Breve manual de psiquiatría con alma (2024) del psiquiatre Guillermo Lahera, publicat per Debate. Si el títol de l’obra ja deixa endevinar que no ens trobem davant un manual de psiquiatria basat en l’omnipresent DSM, aquests fragments seleccionats de la introducció ho confirmen alhora que resumeixen l’essència del llibre i de la perspectiva presa per l’autor. Tot sovint, es confon la psicopatologia (disciplina que pretén explicar l’etiologia dels trastorns mentals) amb l’activitat de codificar el trastorn mental present en una persona en alguna de les més de 200 categories diagnòstiques del DSM-5-TR. Massa sovint  es deixa de banda la biografia i els condicionants de la persona (alguns presents des del naixement i altres que es van incorporant al llarg de la vida), que són els que realment poden donar compte del perquè del relat o la narrativa que cadascú de nosaltres fem de la vida, dels altres i de nosaltres mateixos. La visió neokraepeliniana d’entendre la “malaltia mental”, tan estesa en determinats cercles, en què el “malalt” no és una variable fonamental, sinó que l’eix són els símptomes i el seu abordatge farmacològic, deixa en segon pla la prioritat de captar el sentit del patiment humà.

(...)