Escollir el tema d’un editorial no és mai senzill. Algunes idees treien el cap amb força. Podia escriure sobre la necessitat que es reconegui oficialment el treball social sanitari, sobre el rol docent de la professió o sobre l’escàs suport institucional a la recerca. També era possible dissertar sobre les cures pal·liatives pediàtriques, que és el meu àmbit d’intervenció. Però aleshores vaig pensar que potser s’esperava de mi una reflexió amb perspectiva ètica sobre les realitats sociopolítiques d’actualitat, aquestes a les quals canta Ismael Serrano: “les tristeses quotidianes, la dels supermercats, la del metro i les voreres, també les que em queden lluny, les dels deserts secs, les de les selves verdes”.

Però no sé com fer-ho. Perquè cada paraula ens situa, i cada silenci, cada mirada, també. Sembla que últimament se’ns demana per a cada tema, gran o petit, un posicionament, un gest simbòlic de compromís. I, no obstant això, és necessari? Els principis ètics del treball social són el nostre context d’intervenció: ja mirem les persones que acompanyem buscant sempre la igualtat, la justícia, la dignitat. Si ja es troba en la nostra essència, quin sentit té repetir una vegada i una altra, als passadissos, a les xarxes socials, sobre el paper, que estem en contra de la guerra, del racisme, del sexisme, de la inseguretat i l’incivisme, de la falta d’oportunitats, de la desigualtat, de la discriminació i de l’opressió? El risc d’aquest temps és confondre el tuit amb l’acció, el manifest amb la intervenció. Ens convertim en estenoterms socials, incapaços de sobreviure més enllà d’un rang únic de certeses.

[...]