Les treballadores familiars són professionals altament exposades a l’impacte emocional que generen les relacions d’ajuda. Treballen en l’espai íntim de les famílies, en contextos on establir límits a la tasca que fan no és fàcil, i ho fan soles. Disposen de molt pocs factors de protecció i la legitimació del seu saber està molt lluny de tenir reconeixement públic. L’autopercepció que elles tenen sobre el valor de la seva tasca està condicionada per aquests factors. Amb tot, són professionals que difícilment tenen el privilegi d’accedir a espais de supervisió.
En aquest article es presenten les conclusions d’una experiència de deu sessions de supervisió a sis treballadores familiars. A través de l’observació participant pretenc arribar a un treball analític i descriptiu des de “dins”. Es comparteixen els relats de les supervisades sobre tot allò que els aporta l’espai, i les meves conclusions com a supervisora. Les conclusions relacionen les aportacions del procés de supervisió amb les necessitats particulars de l’exercici del seu rol. Aquest article comparteix els efectes i els afectes d’aquesta experiència.
