El text pretén analitzar, exposar i reflexionar sobre els diferents camins pels quals ha passat la metodologia diagnòstica en el treball social a Espanya fins a arribar a les formulacions diagnòstiques actuals. Repassarem, així, les metodologies diagnòstiques que es duen a terme en l’actualitat i que incorporen, entre d’altres, la formulació d’indicadors (que permeten la sistematització de les necessitats socials), l’«autodiagnòstic», l’agregació d’elements reforçants, facilitadors o amenaçadors del medi social del subjecte (que es conjuguen en el disseny del procés d’intervenció) i una terminologia diagnòstica que tendeix a uniformitzar-se i que, per tant, genera una nomenclatura comuna dins de les professions socials.